ELENA VIÑAS
http://www.diariovasco.com
Estats Units, Dubai, França, Costa Rica... El passaport de Zigor Vázquez és un reflex de la seva atrafegada vida. Avui a Donosti, la setmana que ve a Mèxic, la següent en algun remot país. De la mà de l'ONG Sodepaz ha après a conjugar la seva passió pels viatges amb la satisfacció d'ajudar els altres. Dijous mostrarà la seva experiència a través de les fotografies que s'exposaran en el Centre Cultural Ernest Lluch durant la conferència Bolívia entre la crisi i el canvi, que oferirà Franz Barrios.
- Expliqui'm la seva última aventura pel món.
- Al novembre vaig fer un viatge per motius laborals a Jordània, Aràbia Saudita, Iran i Dubai, i em va passar una cosa un xic curiosa. Era la tercera vegada que visitava Iran i no esperava trobar-hi grans canvis. No obstant això, quan vaig arribar-hi, a més de la documentació necessària per a entrar al país, em van exigir una carta de presentació que no duia. No va servir de res que digués que anava a veure a uns clients. Em van treure del país, em van deportar.
- De debò el van deportar?
- Sí, per primera vegada. Em van donar un bitllet de tornada a Dubai i no vegis els problemes que vaig tenir per a trobar hotel. Just acabava el Ramadà i allò era com Las Vegas d'Estats Units. Al final, vaig aconseguir un lloc on allotjar-me, però vaig estar dos dies amb la maleta perduda.
- Quina odissea...
- No se m'oblidarà mai.
- Diuen que vostè és un viatger empedreït.
- Tinc la sort de viatjar molt per feina. És una cosa que et permet conèixer mons molt diferents. He estat a Llatinoamèrica, a Austràlia, en diferents països àrabs... És molt enriquidor. Coneixes molta gent i altres punts de vista. Tingues en compte que el que jo faig són viatges de feina i si tens bona relació amb el client, pots integrar-te més en la cultura local que si fas un viatge turístic.
- Es nota que gaudeix.
- M'ho van inculcar els meus pares. Vaig començar a viatjar amb 9 anys. Passava els estius a Anglaterra, vaig fer tercer de batxillerat als Estats Units i vaig estar dos anys d'Erasmus a França. Al principi em resultava un poc dur, tot i que és una cosa que et serveix per a aprendre a treure't les castanyes del foc.
- I ara, d'adult, continua viatjant.
- Treballo de comercial en una empresa petita i em toquen tots els mercats.
- Quants països coneix?
- He estat en 50 països diferents, però que hi hagi estat no vol dir que els conegui. En el món en què em moc no resulta estrany, tota la gent viatja molt en missions comercials. Sé d'un noi que ha estat a 70 països. En el meu entorn d'amics sí que és més rar.
- Missions comercials sona a viatge llampec.
- És cert. Aquesta setmana marxo a Mèxic. Després estaré dos dies a Costa Rica i dos més a Panamà. No dóna temps a veure gaires coses, la veritat. Si que aprofitaré per a anar a veure a un amic que viu a Chiapas i conèixer el lloc.
- Què valora més de la seva estada en un país?
- No sóc dels que van a veure monuments. Prefereixo conèixer les cultures, escoltar a la gent, que et contin la seva vida... D'aquesta inquietud sorgeix la idea de fer un viatge solidari.
- Parli'm d'aquest tipus de viatges. Com se li va ocórrer participar-hi?
- Tinc una amiga de Biscaia que havia fet dos o tres viatges solidaris i sempre m'animava a provar l'experiència, com la meva exnòvia, però jo mai no tenia temps. En un viatge que vaig fer per feina a Perú fa tres anys vaig anar a veure a una amiga que se'n hi havia anat com a cooperant d'Unicef. Va ser una cosa que em va marcar molt. Vaig estar en pobles en els quals no hi havia gairebé ni aigua i les cases estaven penjant. Els valors de la gent eren diferents. El poc que tenien t'ho oferien. Fa adonar-te que els problemes que tenim aquí són insignificants.
- Així que va trobar temps i va anar a Bolívia, oi?
- Me'n vaig anar amb l'ONG Sodepaz. Va ser un viatge que ens va marcar a tots els que hi vam participar. Et trobes amb pobles molt pobres, en els que la vida no té res a veure amb la que podem dur nosaltres. Més que ajudar, aprens.
- En què va consistir l'experiència?
- Constava de dos apartats. Primer vam estar a Sucre amb una escola mòbil que es desplaçava a llocs en els què els nens no podien anar al cole. Mentre els petits treballaven, els ensenyàvem matemàtiques i altres assignatures de forma gairebé individualitzada. Era una tasca molt agraïda. La segona part va consistir en una estada a la zona més pobra de Bolívia, on hi ha 0 quilòmetres asfaltats. Es necessitaven tantes coses que no sabies ni per on començar.
- Repetirà?
- Aquest any no crec que pugui, però si que ho faré més endavant. Tinc pensat tornar a Llatinoamèrica amb uns amics. També m'agradaria anar a Àfrica. En conec una mica el nord per la feina, però no sé si estic preparat pel que em pugui trobar a Rwanda o Somàlia, per exemple.
- Què recomanaria a qui vulgui realitzar un viatge així?
- Que vagin amb alguna ONG i amb amics, perquè puguin compartir l'experiència.
