Són pocs ja, afortunadament, els qui des de l'esquerra tenen il·lusions sobre el model Xinès. Però convé deixar-ho clar: trenta anys de reformes han configurat un capitalisme salvatge sense pal·liatius. I aquest és l'horitzó cap a on va el país, a pesar de la retòrica sobre una "societat harmoniosa" del president Hu Jintao. La creixent evidència dels desastres socials i mediambientals causats per l'actual model d'acumulació ha provocat canvis en la retòrica oficial i ajusts en les polítiques per a contenir desequilibris, però no una modificació del rumb general.
La restauració capitalista ha sigut pilotada pel Partit Comunista Xinès (PCCh) l'ideari i naturalesa de la qual s'ha anat transformant. El nacionalisme s'ha convertit en el principal element del discurs i la identitat del PCCh i és utilitzat com un factor cohesionador i legitimador del seu projecte polític. D'aquí la importància estratègica dels Jocs.
Xina està travessant per grans desequilibris socials i regionals. Les reformes han provocat concentració de la renda, polarització social i un augment de les desigualtats. El coeficient de Gini (que mesura la desigualtat) ha passat d'un 0'30 al 1980 a un 0'48 i segons el Banc Mundial existirien uns 300 milions de pobres al país. El pes de l'activitat econòmica es concentra a les regions costaneres (receptores del 85% de la inversió estrangera l'any passat) que contrasten amb les empobrides regions de l'interior. L'actual model de desenvolupament té també un alt cost mediambiental, en particular pel que fa a la contaminació de l'aire de les grans urbs i de l'aigua.
La base social sobre la qual se sustenta el règim xinès és la nova burgesia emergent, lligada a l'aparell de l'Estat i del Partit, i una significativa classe mitjana urbana, que inclou també als sectors més qualificats dels assalariats, i molts dels funcionaris i membres de l'aparell estatal.
La classe treballadora ha experimentat profundes transformacions. Les i els treballadors del sector públic, un 20% de la població activa, van ser durament colpejats per l'onada de privatitzacions, que han eliminat el 40% de les ocupacions públiques. Aquesta fracció de la classe treballadora ha vist erosionades les garanties socials del període maoista. Simbòlicament ha estat degradat el seu estatus social, passant de ser considerats oficialment pel règim com la "classe dirigent" a ser noquejada per les reformes.
En paral·lel, ha emergit una nova fracció de la classe treballadora formada per les i els emigrants rurals a la ciutat i concentrada en les indústries orientades a l'exportació de la costa Est i del delta del riu Perla, i també en sectors com la construcció i serveis mal pagats a les grans ciutats. L'emigració interna camp-ciutat està alimentada per una crisi del medi rural i l'enfonsament del poder adquisitiu dels llauradors, situat en un terç de l'urbà. Xifrada en uns 150 milions de persones, aquesta nova classe treballadora ocupa els esglaons més baixos del mercat laboral.
Les seves condicions de treball i de vida constitueixen la cara més amarga del nou capitalisme xinès. Salaris baixos, jornades laborals interminables, insalubritat en el treball i violació de les lleis laborals per part de moltes empreses i dels seus sotscontractistes formen part de la seva realitat quotidiana. La federació sindical oficial, l'única legal, no té autonomia davant de l'Estat, està subordinada als interessos empresarials i no és un instrument real de defensa de les i els treballadors.
En aquest context, no és res estrany que les lluites socials hagin augmentat des de finals dels noranta. No obstant, aquestes són encara molt fragmentades i aïllades i a causa de la fèrria repressió no deixen rere seu cap pou organitzatiu. No hi ha convergències entre les mobilitzacions dels treballadors del sector estatal amb les de la classe obrera immigrant. Ni tampoc entre les nombroses protestes al món rural i a les àrees urbanes.
Recolzar aquestes lluites emergents a Xina contra l'actual model d'acumulació, a causa de la importància del país i a la posició que ocupa en l'arquitectura del capitalisme global, és una tasca estratègica central per als moviments oposats a la globalització neoliberal. Sense que això impliqui, òbviament, fer el joc als governs occidentals quan hipòcritament denuncien els abusos dels drets humans a Xina o la repressió del poble tibetà. Del resultat de les lluites populars presents i futures a Xina dependrà en gran manera la forma que prengui el món que vindrà.
* Autors article: Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la UAB i Esther Vivas és membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials CEMS-UPF.
