"Hem d'apostar per la imaginació", subratlla en aquesta entrevista exclusiva Antonio Martins, periodista i militant social, un dels promotors del naixement del FSM. Fundador d'ATTAC Brasil; membre de l'equip organitzador dels primers fòrums; actual director de la versió brasilera de Le Monde Diplomatique a Internet, Martins integra també el Consell Internacional del FSM, és a dir l'espai facilitador del FSM.
P: Un nou Fòrum Social Mundial, aquesta vegada a Belém de Pará. Què de nou pot aportar un escenari particularment "provincial" de l'interior de Brasil a la reflexió més globalitzada, altermundialista?
R: L'elecció de Belém es va fer al maig del 2007 durant una sessió del Consell Internacional realitzada a Berlín. Van jugar en la designació de lloc, dos factors. El primer -encara que no el principal- va ser la tornada a Brasil per a recuperar visibilitat internacional. Cal recordar que al 2006 es van fer tres fòrums descentralitzats a Mali, Veneçuela i Pakistan. Al 2007 es va convocar a Nairobi, Kenya. I al 2008, es van promoure una gran quantitat d'iniciatives i activitats en molts llocs. Però tot va ser menys impactant que els fòrums anteriors, realitzats entre 2001 i 2005. Quatre vegades a Porto Alegre, i la cinquena, al 2005, a Mumbai. Aleshores, s'aposta al 2009 per assegurar novament la gran participació social que es va donar en les primeres cinc edicions i transmetre l'energia mobilitzadora que es va protagonitzar en les mateixes. D'altra banda, en designar a Belém, es va apostar que a Brasil, certes idees clau com a horitzontalitat, diversitat, múltiples protagonismes estan ja prou arrelades i que no cal témer problemes de competències partidistes o bé de falta de transparència entre qui organitza i qui finança el Fòrum.
No obstant, estic persuadit que el factor decisiu per a designar a Belém està lligat al valor simbòlic de realitzar una trobada mundial a l'Amazònia. Una regió sota pressió constant de les forces més salvatges del capitalisme: la devastació de la selva; l'explotació irresponsable del medi ambient -per a respondre a les *necessitats* del mercat mundial-; l'assassinat de camperols i indígenes; la presència més activa del crim organitzat i de grans propietaris terratinents amb més pes que el mateix Estat.
UNA ALTRA RELACIÓ HOME-NATURALESA
P: Amb una presència activa d'actors i moviments socials?
R: En efecte. L'Amazònia, expressa, al mateix temps, la possibilitat d'establir una altra relació entre el ser humà i la naturalesa. Malgrat l'embat brutal del model econòmic preponderant, el 80 % de la foresta encara està en peu. Els moviments socials i la societat civil organitzada estan activament presents, de forma capil·lar, en tota aquesta vasta regió. Fins i tot en ciutats o pobles petits és imaginable de trobar un grup actiu de dones, una organització de quilomboles. La població indígena, que conserva la seva herència cultural, està conquerint reserves naturals. Hi ha una forta presència també de grups que es relacionen amb la naturalesa i amb la producció de forma alternativa: cooperatives d'extracció sostenible; agricultura orgànica, assentaments camperols, comerç just i canvis solidaris.
En síntesi, l'Amazònia és avui un símbol tant de la destrucció del planeta -el que anticipa majors catàstrofes climàtiques-, com de la possibilitat d'un altre tipus de civilització post-capitalista. I en aquest context, Belém, entre totes les ciutats de la regió amazònica és la que ofereix millors condicions d'infraestructura. I assegura també la possibilitat de l'accés terrestre, la qual cosa no passa a Manaos (també Brasil) o Iquitos (Perú).
P: No es corre el risc que la realitat política interna de Brasil condicioni la reflexió més àmplia sobre els grans temes globals?
R: No crec. La societat planetària confronta una crisi embolicada i complexa: elements ambientals, alimentaris, energètics. Penso que això serà determinant. Cal veure si les idees i alternatives que es construeixen a l'Amazònia seran escoltades i incorporades en altres societats del planeta. Aquest és, per a mi, el gran desafiament de Belém.
REPETICIÓ O NOVETAT?
P: Els organitzadors van anticipar recentment els eixos temàtics del FSM 2009. En certa forma, no molt diferents dels dels fòrums anteriors. Quina serà l'aportació principal del debat de Belém a la reflexió altermundialista global?
R: Els denominats "eixos temàtics" mai han significat molt als fòrums socials. Són, més que tot, una referència. Un mitjà per a què es reconeguin entre si activitats lligades als mateixos temes promoguts des de diferents llocs del món i per diverses organitzacions.
Penso que el repte va més enllà dels eixos temàtics predefinits. Es tracta de respondre de manera concreta i efectiva als desafiaments socials i polítics principals que es desprenen de l'actual crisi economicofinancera mundial.
Dic això per diverses raons. En primer lloc, perquè aquesta situació implicarà conseqüències dramàtiques a nivell de desocupació, desestructuració productiva, atacs als drets socials, deslocalització de la producció seguint la pauta de salaris menors. Un marc que pot significar el caldo de cultiu de noves formes de feixisme, xovinisme i racisme. I de pensar que el veí és el responsable dels teus problemes i malalties. O de pensar que és necessari donar-li poder a un líder per a poder enfrontar la crisi.
En segon lloc, perquè al mateix temps -i quasi contradictòriament a l'anteriorment descrit- s'està obrint una finestra única d'oportunitats inèdites, en tot cas, almenys, des de l'inici del segle passat. Moment oportú per a demostrar el fracàs dels valors i les lògiques capitalistes i particularment per a proposar alternatives viables per al conjunt del planeta. La crisi ha revelat que els mercats són incapaços per a regular-se a si mateixos i molt menys a les societats. D'aquí, per exemple, que el Premi Noble d'Economia, Joseph Stiglitz, compari la dimensió d'aquesta crisi amb la caiguda del Mur de Berlín per al socialisme real dels antics països d'Europa oriental. El desenvolupament d'aquesta crisi despullarà altres contradiccions típiques del sistema. Entre elles la desigualtat, com a fenomen que està per darrere de producció de mercaderies; o l'alineació, és a dir la producció i el consum desvinculat de la consciència...
El que fa més difícil aprofitar aquesta finestra d'oportunitat és que la reconstrucció d'una teoria de l'emancipació i del postcapitalisme és quelcom que va començar fa molt poc. Hem après molt a partir de les convergències entorn dels Fòrums Socials Mundials. Sabem, per exemple, que és possible fer florir llavors de postcapitalisme fins i tot sota l'hegemonia del sistema; que és possible conrear lògiques alternatives; que és imprescindible articular milers d'accions transformadores -encara que a vegades molt locals i per moments ingènues- i convertir-les en accions de caràcter mundial i potents; que són múltiples els subjectes socials que poden participar en aquest esforç. La pregunta clau és: hem aconseguit ja aglutinar una massa crítica capaç de multiplicar tant les nostres accions com les nostres respostes a la crisi?
ALTERMUNDIALISME RENOVAT
P: No són poques les veus que cataloguen als fòrums socials com a espais esgotats. Especialment després d'experiències "febles" com l'últim Fòrum Social Europeu que es va realitzar al setembre a Malmö, Suècia. Quina és la seva pròpia visió?
R: La meva impressió és totalment diferent. No constato un esgotament dels fòrums i de l'altermundialisme. Aquest terme és utilitzat, en general, per aquells que apostaven que el FSM es convertira en una espècie de V Internacional. Un grup d'intel·lectuals van llançar al 2005 a Porto Alegre un Manifest i la Declaració de Bamako al 2006. Proposaven que, per a guanyar en eficàcia, els fòrums havien de reduir una mica la seva diversitat i concentrar-se en un número menor de temes, per a ser suposadament capaços de desencadenar accions vertaderament antisistèmiques. I proposaven transferir l'eix de la lluita per les transformacions a una sèrie de governs progressistes, com el de Chávez a Veneçuela. Com aquesta concepció no va prosperar als fòrums, llavors van llançar la tesi de "esgotament" i de la necessitat ja d'un "post-altermundialisme".
Encara que respecto i admiro molt a alguns dels partidaris d'aquest punt de vista, crec que no van acabar de comprendre certes característiques noves dels Fòrums i per això intenten reproduir, en una nova realitat, certes velles fórmules.
La nova cultura política que sorgeix als Fòrums Socials no reconeix la centralitat de la presa del poder institucional per als canvis. Ni tampoc la representació, és a dir la possibilitat d'expressar els nostres propis desitjos de nous projectes, transferint-la a un partit polític -sigui pel vot o per la insurrecció.
La gent que arriba als Fòrums és, principalment, la que creu necessari fer política els 365 dies de l'any, encara que sigui per accions localitzades i petites. La que s'orienta en la seva pràctica quotidiana per valors com la igualtat -no en l'homogeneïtat sinó en la diversitat. La que no accepta relacions jeràrquiques, que ambiciona una nova actitud cap a la naturalesa... I per a tals idees guanya suport creixent en l'opinió pública.
EL DÈFICIT DE L'ALTERMUNDIALISME
P: El seu marcat optimisme reconeix deficiències i debilitats en aquest procés?
R: Clar. Crec que estem retardats en una tasca imprescindible. Si creiem en aquests camins nous hem de poder articular la força per a obtenir aquests canvis. És a dir, poder desencadenar campanyes, accions, més significatives. I, per exemple, si diem que són molt valuoses totes les accions locals de producció orgànica d'aliments, cal lluitar al mateix temps per noves regles de comerç internacional. I aquesta articulació de les accions locals per a aconseguir campanyes d'efecte més global, necessita teoria. Si continuem repetint i no dediquem l'esforç per a proposar accions més gosades, el sector de les societats que està obert i receptiu als nostres valors pot decebre's. I aquí està, al meu entendre, la causa d'alguns fòrums socials debilitats.
P: Si tornem a la crisi actual, fins quin punt el diagnòstic del que està passant pot prevaldre, a Belém, sobre, justament, aquest intent de trobar propostes més gosades, de més impacte?
R: Paradoxalment, si pogués triar, crec que seria millor que la crisi arribes una mica més tard. I que els moviments socials tinguessin una mica més d'experiències en noves formes de transformació social. Però es tracta, de fet, d'una hipòtesi absurda. La crisi està aquí, avui. Aleshores la construcció d'alternatives cal fer-la ara, corresponent amb la velocitat i la profunditat de la crisi. Ho aconseguirem? No ho sé. Però ho hem d'intentar.
PROPOSTES IMAGINATIVES
P: Com caldria intentar-ho? Per on anar?
R: El camí és apostar per la imaginació. El que implica dues idees principals. Primer, hem de superar ara molt més ràpidament, una cultura política que prioritzava la denúncia, perquè deixava la construcció de noves relacions socials per a després del dia *il·luminat* que conqueriríem el poder. Una postura d'aquesta naturalesa és particularment tràgica en els temps de crisi, quan la gent, moltes vegades desesperada, necessita més que mai respostes concretes. I si no li oferim aquestes respostes o ens limitem simplement a la denúncia del sistema, sense suggerir una sortida, es pot córrer el risc fins i tot que la gent cerqui alternatives en posicions simplistes d'ultradreta.
Segon, el mur ideològic que prohibia la recerca de nous camins ha caigut a trossos. Només als Estats Units s'han invertit fins ara 5 bilions de dòlars (cinc milions de milions) per a evitar la fallida del sistema financer. Realitat que desmenteix, per si sola, la idea segons la qual els Estats "només gasten el que recapten". No! L'Estat, l'únic emissor actual de diners també redistribueix (o reconcentra) la riquesa per mitjà d'intervencions fiscals i monetàries.
Tenim llavors el dret de preguntar-nos: Si és possible destinar 5 bilions per a salvar els bancs, perquè no una quantitat semblant per a assegurar una vida digna per a tots? Representaria uns 770 dòlars per a cada habitant del planeta o 2.1 dòlars al dia sobre una base anual.
Això en un món on, segons el Banc Mundial, 2.7 mil milions de persones sobreviuen amb menys de 2 dòlars per dia i 1.1 mil milions amb menys d'1 dòlar per dia.
Podem qüestionar també: per què no destinar aquests 5 bilions a tot el món, per a infraestructura i serveis públics? I hem de prendre la iniciativa i demostrar, amb dades de les Nacions Unides, que aquests recursos serien suficients, per exemple, per a reduir la fam al planeta; per a disminuir significativament el contagi o les morts provocades per pandèmies i malalties com la SIDA o la diarrea; per a preservar els boscs; per a assegurar l'educació bàsica universal; per a promoure l'accés públic a Internet; per a promoure la construcció de centrals d'energia eòlica, etc.
D'aquí que podem passar a propostes molt concretes. Per exemple la fórmula 1+1+1. O sigui, que per cada centau utilitzat per a salvar el sistema financer, els governs haurien d'invertir, també, un centau per a infraestructura i serveis públics i un centau per a programes de redistribució d'ingrés, tot a escala mundial.
I per a articular respostes així, l'espai Fòrum Social Mundial no sols és una necessitat sinó una oportunitat. D'aquí el desafiament enorme del FSM de Belém de Pará.
* Entrevista realitzada per Sergio Ferrari col·laborador de Adital a Suïssa. Col·laboració E-CHANGER, ONG membre de la Plataforma Comunica-CH.
P: Un nou Fòrum Social Mundial, aquesta vegada a Belém de Pará. Què de nou pot aportar un escenari particularment "provincial" de l'interior de Brasil a la reflexió més globalitzada, altermundialista?
R: L'elecció de Belém es va fer al maig del 2007 durant una sessió del Consell Internacional realitzada a Berlín. Van jugar en la designació de lloc, dos factors. El primer -encara que no el principal- va ser la tornada a Brasil per a recuperar visibilitat internacional. Cal recordar que al 2006 es van fer tres fòrums descentralitzats a Mali, Veneçuela i Pakistan. Al 2007 es va convocar a Nairobi, Kenya. I al 2008, es van promoure una gran quantitat d'iniciatives i activitats en molts llocs. Però tot va ser menys impactant que els fòrums anteriors, realitzats entre 2001 i 2005. Quatre vegades a Porto Alegre, i la cinquena, al 2005, a Mumbai. Aleshores, s'aposta al 2009 per assegurar novament la gran participació social que es va donar en les primeres cinc edicions i transmetre l'energia mobilitzadora que es va protagonitzar en les mateixes. D'altra banda, en designar a Belém, es va apostar que a Brasil, certes idees clau com a horitzontalitat, diversitat, múltiples protagonismes estan ja prou arrelades i que no cal témer problemes de competències partidistes o bé de falta de transparència entre qui organitza i qui finança el Fòrum.
No obstant, estic persuadit que el factor decisiu per a designar a Belém està lligat al valor simbòlic de realitzar una trobada mundial a l'Amazònia. Una regió sota pressió constant de les forces més salvatges del capitalisme: la devastació de la selva; l'explotació irresponsable del medi ambient -per a respondre a les *necessitats* del mercat mundial-; l'assassinat de camperols i indígenes; la presència més activa del crim organitzat i de grans propietaris terratinents amb més pes que el mateix Estat.
UNA ALTRA RELACIÓ HOME-NATURALESA
P: Amb una presència activa d'actors i moviments socials?
R: En efecte. L'Amazònia, expressa, al mateix temps, la possibilitat d'establir una altra relació entre el ser humà i la naturalesa. Malgrat l'embat brutal del model econòmic preponderant, el 80 % de la foresta encara està en peu. Els moviments socials i la societat civil organitzada estan activament presents, de forma capil·lar, en tota aquesta vasta regió. Fins i tot en ciutats o pobles petits és imaginable de trobar un grup actiu de dones, una organització de quilomboles. La població indígena, que conserva la seva herència cultural, està conquerint reserves naturals. Hi ha una forta presència també de grups que es relacionen amb la naturalesa i amb la producció de forma alternativa: cooperatives d'extracció sostenible; agricultura orgànica, assentaments camperols, comerç just i canvis solidaris.
En síntesi, l'Amazònia és avui un símbol tant de la destrucció del planeta -el que anticipa majors catàstrofes climàtiques-, com de la possibilitat d'un altre tipus de civilització post-capitalista. I en aquest context, Belém, entre totes les ciutats de la regió amazònica és la que ofereix millors condicions d'infraestructura. I assegura també la possibilitat de l'accés terrestre, la qual cosa no passa a Manaos (també Brasil) o Iquitos (Perú).
P: No es corre el risc que la realitat política interna de Brasil condicioni la reflexió més àmplia sobre els grans temes globals?
R: No crec. La societat planetària confronta una crisi embolicada i complexa: elements ambientals, alimentaris, energètics. Penso que això serà determinant. Cal veure si les idees i alternatives que es construeixen a l'Amazònia seran escoltades i incorporades en altres societats del planeta. Aquest és, per a mi, el gran desafiament de Belém.
REPETICIÓ O NOVETAT?
P: Els organitzadors van anticipar recentment els eixos temàtics del FSM 2009. En certa forma, no molt diferents dels dels fòrums anteriors. Quina serà l'aportació principal del debat de Belém a la reflexió altermundialista global?
R: Els denominats "eixos temàtics" mai han significat molt als fòrums socials. Són, més que tot, una referència. Un mitjà per a què es reconeguin entre si activitats lligades als mateixos temes promoguts des de diferents llocs del món i per diverses organitzacions.
Penso que el repte va més enllà dels eixos temàtics predefinits. Es tracta de respondre de manera concreta i efectiva als desafiaments socials i polítics principals que es desprenen de l'actual crisi economicofinancera mundial.
Dic això per diverses raons. En primer lloc, perquè aquesta situació implicarà conseqüències dramàtiques a nivell de desocupació, desestructuració productiva, atacs als drets socials, deslocalització de la producció seguint la pauta de salaris menors. Un marc que pot significar el caldo de cultiu de noves formes de feixisme, xovinisme i racisme. I de pensar que el veí és el responsable dels teus problemes i malalties. O de pensar que és necessari donar-li poder a un líder per a poder enfrontar la crisi.
En segon lloc, perquè al mateix temps -i quasi contradictòriament a l'anteriorment descrit- s'està obrint una finestra única d'oportunitats inèdites, en tot cas, almenys, des de l'inici del segle passat. Moment oportú per a demostrar el fracàs dels valors i les lògiques capitalistes i particularment per a proposar alternatives viables per al conjunt del planeta. La crisi ha revelat que els mercats són incapaços per a regular-se a si mateixos i molt menys a les societats. D'aquí, per exemple, que el Premi Noble d'Economia, Joseph Stiglitz, compari la dimensió d'aquesta crisi amb la caiguda del Mur de Berlín per al socialisme real dels antics països d'Europa oriental. El desenvolupament d'aquesta crisi despullarà altres contradiccions típiques del sistema. Entre elles la desigualtat, com a fenomen que està per darrere de producció de mercaderies; o l'alineació, és a dir la producció i el consum desvinculat de la consciència...
El que fa més difícil aprofitar aquesta finestra d'oportunitat és que la reconstrucció d'una teoria de l'emancipació i del postcapitalisme és quelcom que va començar fa molt poc. Hem après molt a partir de les convergències entorn dels Fòrums Socials Mundials. Sabem, per exemple, que és possible fer florir llavors de postcapitalisme fins i tot sota l'hegemonia del sistema; que és possible conrear lògiques alternatives; que és imprescindible articular milers d'accions transformadores -encara que a vegades molt locals i per moments ingènues- i convertir-les en accions de caràcter mundial i potents; que són múltiples els subjectes socials que poden participar en aquest esforç. La pregunta clau és: hem aconseguit ja aglutinar una massa crítica capaç de multiplicar tant les nostres accions com les nostres respostes a la crisi?
ALTERMUNDIALISME RENOVAT
P: No són poques les veus que cataloguen als fòrums socials com a espais esgotats. Especialment després d'experiències "febles" com l'últim Fòrum Social Europeu que es va realitzar al setembre a Malmö, Suècia. Quina és la seva pròpia visió?
R: La meva impressió és totalment diferent. No constato un esgotament dels fòrums i de l'altermundialisme. Aquest terme és utilitzat, en general, per aquells que apostaven que el FSM es convertira en una espècie de V Internacional. Un grup d'intel·lectuals van llançar al 2005 a Porto Alegre un Manifest i la Declaració de Bamako al 2006. Proposaven que, per a guanyar en eficàcia, els fòrums havien de reduir una mica la seva diversitat i concentrar-se en un número menor de temes, per a ser suposadament capaços de desencadenar accions vertaderament antisistèmiques. I proposaven transferir l'eix de la lluita per les transformacions a una sèrie de governs progressistes, com el de Chávez a Veneçuela. Com aquesta concepció no va prosperar als fòrums, llavors van llançar la tesi de "esgotament" i de la necessitat ja d'un "post-altermundialisme".
Encara que respecto i admiro molt a alguns dels partidaris d'aquest punt de vista, crec que no van acabar de comprendre certes característiques noves dels Fòrums i per això intenten reproduir, en una nova realitat, certes velles fórmules.
La nova cultura política que sorgeix als Fòrums Socials no reconeix la centralitat de la presa del poder institucional per als canvis. Ni tampoc la representació, és a dir la possibilitat d'expressar els nostres propis desitjos de nous projectes, transferint-la a un partit polític -sigui pel vot o per la insurrecció.
La gent que arriba als Fòrums és, principalment, la que creu necessari fer política els 365 dies de l'any, encara que sigui per accions localitzades i petites. La que s'orienta en la seva pràctica quotidiana per valors com la igualtat -no en l'homogeneïtat sinó en la diversitat. La que no accepta relacions jeràrquiques, que ambiciona una nova actitud cap a la naturalesa... I per a tals idees guanya suport creixent en l'opinió pública.
EL DÈFICIT DE L'ALTERMUNDIALISME
P: El seu marcat optimisme reconeix deficiències i debilitats en aquest procés?
R: Clar. Crec que estem retardats en una tasca imprescindible. Si creiem en aquests camins nous hem de poder articular la força per a obtenir aquests canvis. És a dir, poder desencadenar campanyes, accions, més significatives. I, per exemple, si diem que són molt valuoses totes les accions locals de producció orgànica d'aliments, cal lluitar al mateix temps per noves regles de comerç internacional. I aquesta articulació de les accions locals per a aconseguir campanyes d'efecte més global, necessita teoria. Si continuem repetint i no dediquem l'esforç per a proposar accions més gosades, el sector de les societats que està obert i receptiu als nostres valors pot decebre's. I aquí està, al meu entendre, la causa d'alguns fòrums socials debilitats.
P: Si tornem a la crisi actual, fins quin punt el diagnòstic del que està passant pot prevaldre, a Belém, sobre, justament, aquest intent de trobar propostes més gosades, de més impacte?
R: Paradoxalment, si pogués triar, crec que seria millor que la crisi arribes una mica més tard. I que els moviments socials tinguessin una mica més d'experiències en noves formes de transformació social. Però es tracta, de fet, d'una hipòtesi absurda. La crisi està aquí, avui. Aleshores la construcció d'alternatives cal fer-la ara, corresponent amb la velocitat i la profunditat de la crisi. Ho aconseguirem? No ho sé. Però ho hem d'intentar.
PROPOSTES IMAGINATIVES
P: Com caldria intentar-ho? Per on anar?
R: El camí és apostar per la imaginació. El que implica dues idees principals. Primer, hem de superar ara molt més ràpidament, una cultura política que prioritzava la denúncia, perquè deixava la construcció de noves relacions socials per a després del dia *il·luminat* que conqueriríem el poder. Una postura d'aquesta naturalesa és particularment tràgica en els temps de crisi, quan la gent, moltes vegades desesperada, necessita més que mai respostes concretes. I si no li oferim aquestes respostes o ens limitem simplement a la denúncia del sistema, sense suggerir una sortida, es pot córrer el risc fins i tot que la gent cerqui alternatives en posicions simplistes d'ultradreta.
Segon, el mur ideològic que prohibia la recerca de nous camins ha caigut a trossos. Només als Estats Units s'han invertit fins ara 5 bilions de dòlars (cinc milions de milions) per a evitar la fallida del sistema financer. Realitat que desmenteix, per si sola, la idea segons la qual els Estats "només gasten el que recapten". No! L'Estat, l'únic emissor actual de diners també redistribueix (o reconcentra) la riquesa per mitjà d'intervencions fiscals i monetàries.
Tenim llavors el dret de preguntar-nos: Si és possible destinar 5 bilions per a salvar els bancs, perquè no una quantitat semblant per a assegurar una vida digna per a tots? Representaria uns 770 dòlars per a cada habitant del planeta o 2.1 dòlars al dia sobre una base anual.
Això en un món on, segons el Banc Mundial, 2.7 mil milions de persones sobreviuen amb menys de 2 dòlars per dia i 1.1 mil milions amb menys d'1 dòlar per dia.
Podem qüestionar també: per què no destinar aquests 5 bilions a tot el món, per a infraestructura i serveis públics? I hem de prendre la iniciativa i demostrar, amb dades de les Nacions Unides, que aquests recursos serien suficients, per exemple, per a reduir la fam al planeta; per a disminuir significativament el contagi o les morts provocades per pandèmies i malalties com la SIDA o la diarrea; per a preservar els boscs; per a assegurar l'educació bàsica universal; per a promoure l'accés públic a Internet; per a promoure la construcció de centrals d'energia eòlica, etc.
D'aquí que podem passar a propostes molt concretes. Per exemple la fórmula 1+1+1. O sigui, que per cada centau utilitzat per a salvar el sistema financer, els governs haurien d'invertir, també, un centau per a infraestructura i serveis públics i un centau per a programes de redistribució d'ingrés, tot a escala mundial.
I per a articular respostes així, l'espai Fòrum Social Mundial no sols és una necessitat sinó una oportunitat. D'aquí el desafiament enorme del FSM de Belém de Pará.
* Entrevista realitzada per Sergio Ferrari col·laborador de Adital a Suïssa. Col·laboració E-CHANGER, ONG membre de la Plataforma Comunica-CH.
