Tema major, urgent i conflictiu, ha estat el tema de l'última edició, 2008: la política que va morir o que ha de morir, i una política una altra, de justícia, d'igualtat, de dignitat, plural en realitzacions concretament i autènticament mundial enfront de la perversa mundialització del capitalisme neoliberal.
Fa segles que la Humanitat ha anat forjant mediacions per a realitzar la política, conflictivament, temptejant, en experiències històriques, contradictòries a vegades i fins a inhumanes.
Parlar de política era lògicament parlar de ciutadania, de participació coresponsable, de sistemes, de governs, de partits. En aquesta Agenda de 2009 volem avançar, amb tremolor d'aventura, preguntant-nos sobre la mediació sistèmica per a una política verdaderament humana i mundial.
Avui el rei està despullat. El Tercer Món, sobretot, ha experimentat amargament la iniquitat d'aquest sistema homicida i ecocida que és el capitalisme, ara neoliberal i global. "El sistema neoliberal, pondera Mario Soares, està donant manifestes senyals d'esgotament i d'incapacitat; s'exigeix un nou ordre econòmic mundial". Amb indignació, amb nostàlgia, abrigats per tant de somni i lluita i sang, responent a la dignitat ferida de la majoria humana, ens tornem cap al socialisme: un socialisme nou, resa el títol d'aquesta Agenda. Perquè evidentment no es tracta de repetir assajos que han donat, moltes vegades, en decepció, en violència, en dictadura, en pobresa, en mort. No es tracta de "mirar cap arrere amb ira", ni de tornar a models superats. Es tracta de revisar, d'aprendre del passat, d'actualitzar, de no conformar-se i, pel mateix, de viure avui i aquí, localment i globalment, la sempre nova Utopia.
El subtítol de l'Agenda afirma categòricament que la Utopia continua, que no és una quimera sinó un desafiament. Per això ens preguntem com anem d'Utopia. Preocupats per la construcció diària de la política com a art del possible, perdem de vista el que sembla impossible i no obstant és necessari? Cal conformar-se de triar governs més o menys d'esquerra i continuar, submisos o derrotats, dins del sistema capitalista de dreta? Què queda de la vella disjuntiva capitalisme-socialisme? (No falta qui afirme que ja va passar l'hora de les dretes i les esquerres. A aquesta afirmació l'humorista respon: "El que no hi haji dreta ni esquerra, no significa que no hi haja dalt i baix"; "els que tenen i els que no tenen", diria Cervantes). Ja no és possible el socialisme? Hem arribat tard? No continua sent la Utopia "necessària com el pa de cada dia"?
Però quin socialisme o socialismes? Advoquem per un socialisme nou. Amb la novetat d'una democràcia radicalitzada, universal, econòmica, social i cultural. "No hi haurà socialisme, afirma Boaventura de Sousa Santos, i sí socialismes. Tindran en comú reconèixer en la definició de socialisme com a democràcia sense fi".
L'Agenda ens pregunta: quins canvis hem experimentat en funció de les lliçons que ens ha donat la història? Quines actituds, quines accions són d'esperar avui d'una militància socialista? Ningú neix socialista, el socialista es fa. Personalment i comunitàriament. Hi ha valors referencials, això sí, que són columnes mestres del socialisme nou: la dignitat humana, la igualtat social, la llibertat, la coresponsabilitat, la participació, la garantia d'aliment, salut, educació, habitatge, treball, l'ecologia integral, la propietat relativitzada perquè sobre ella pesa una hipoteca social.
"No hi ha estructura socialista, insisteix Fray Betto, que produeixi, per efecte mecànic, persones d'índole generosa, obertes en compartir, si no s'adopta una pedagogia capaç de promoure permanentment emulació moral, capaç de fer del socialisme el nom polític de l'amor". "És il·lusió voluntarista, adverteix Wladimir Pomar, establir formes rígides per a les transformacions necessàries i per a la radicalització de la democràcia... Elles, les transformacions, depenen de molts factors que transcendeixen el nostre simple desig i demanden temps i suor. Sense una visió clara respecte d'això qualsevol socialisme corre el risc de relliscar, tant per al democratisme caòtic com per a l'autoritarisme". Evidentment un socialisme que mereixi aquest nom, rebutja, per definició, tota dictadura i tot imperialisme; i també tota democràcia que sigui a penes formal.
Agustí de Semir constata que "donades les trampes de la democràcia són molts els que se situen fora del sistema i parlen de treballar en xarxa. Fan la lluita des d'un altre punt de partida, amb fòrums socials, ocupació de terra, acollida d'emigrants, mitjans de comunicació alternatius, etc. Treballar en xarxa significa fer-ho d'una manera horitzontal però coordinat, créixer des de baix i de mode descentralitzat, alimentar l'autogestió i l'acció directa".
"Socialisme, per tant, afirma Paul Singer, significa una economia organitzada de tal manera que qualsevol persona o grup de persones tinguin accés a crèdit per a adquirir els mitjans de producció que necessiten per a desenvolupar activitats de la seva elecció. Això implica, evidentment, l'eliminació de la pobresa, de l'exclusió social...".
El sociòleg François Houtart proposa quatre principis-objectius per a un socialisme nou:
• Prioritat d'una utilització renovable dels recursos naturals.
• Predomini del valor d'ús sobre el valor de canvi.
• Participació democràtica en tots els sectors de la vida col·lectiva.
• Interculturalitat.
La Utopia continua, a pesar de tots els pesars. Escandalosament desactualitzada en aquesta hora de pragmatisme, de productivitat a tota costa, de postmodernitat escarmentada. La Utopia de què parlem la compartim amb milions de persones que ens han precedit, donant fins i tot la sang, i amb milions que avui viuen i lluiten i van i canten. Aquesta Utopia està en construcció; som obrers de la Utopia. La proclamem i la fem; és el senyor de Déu i conquesta nostra. Amb aquesta "agenda utòpica' a la mà i en el cor, volem ‘donar raó de la nostra esperança'; anunciem i intentem viure, amb humilitat i amb passió, una esperança coherent, creativa, subversivament transformadora.
* Pere Casaldàliga, Obispe emèrit de São Félix do Araguaia (Brasil).
Fa segles que la Humanitat ha anat forjant mediacions per a realitzar la política, conflictivament, temptejant, en experiències històriques, contradictòries a vegades i fins a inhumanes.
Parlar de política era lògicament parlar de ciutadania, de participació coresponsable, de sistemes, de governs, de partits. En aquesta Agenda de 2009 volem avançar, amb tremolor d'aventura, preguntant-nos sobre la mediació sistèmica per a una política verdaderament humana i mundial.
Avui el rei està despullat. El Tercer Món, sobretot, ha experimentat amargament la iniquitat d'aquest sistema homicida i ecocida que és el capitalisme, ara neoliberal i global. "El sistema neoliberal, pondera Mario Soares, està donant manifestes senyals d'esgotament i d'incapacitat; s'exigeix un nou ordre econòmic mundial". Amb indignació, amb nostàlgia, abrigats per tant de somni i lluita i sang, responent a la dignitat ferida de la majoria humana, ens tornem cap al socialisme: un socialisme nou, resa el títol d'aquesta Agenda. Perquè evidentment no es tracta de repetir assajos que han donat, moltes vegades, en decepció, en violència, en dictadura, en pobresa, en mort. No es tracta de "mirar cap arrere amb ira", ni de tornar a models superats. Es tracta de revisar, d'aprendre del passat, d'actualitzar, de no conformar-se i, pel mateix, de viure avui i aquí, localment i globalment, la sempre nova Utopia.
El subtítol de l'Agenda afirma categòricament que la Utopia continua, que no és una quimera sinó un desafiament. Per això ens preguntem com anem d'Utopia. Preocupats per la construcció diària de la política com a art del possible, perdem de vista el que sembla impossible i no obstant és necessari? Cal conformar-se de triar governs més o menys d'esquerra i continuar, submisos o derrotats, dins del sistema capitalista de dreta? Què queda de la vella disjuntiva capitalisme-socialisme? (No falta qui afirme que ja va passar l'hora de les dretes i les esquerres. A aquesta afirmació l'humorista respon: "El que no hi haji dreta ni esquerra, no significa que no hi haja dalt i baix"; "els que tenen i els que no tenen", diria Cervantes). Ja no és possible el socialisme? Hem arribat tard? No continua sent la Utopia "necessària com el pa de cada dia"?
Però quin socialisme o socialismes? Advoquem per un socialisme nou. Amb la novetat d'una democràcia radicalitzada, universal, econòmica, social i cultural. "No hi haurà socialisme, afirma Boaventura de Sousa Santos, i sí socialismes. Tindran en comú reconèixer en la definició de socialisme com a democràcia sense fi".
L'Agenda ens pregunta: quins canvis hem experimentat en funció de les lliçons que ens ha donat la història? Quines actituds, quines accions són d'esperar avui d'una militància socialista? Ningú neix socialista, el socialista es fa. Personalment i comunitàriament. Hi ha valors referencials, això sí, que són columnes mestres del socialisme nou: la dignitat humana, la igualtat social, la llibertat, la coresponsabilitat, la participació, la garantia d'aliment, salut, educació, habitatge, treball, l'ecologia integral, la propietat relativitzada perquè sobre ella pesa una hipoteca social.
"No hi ha estructura socialista, insisteix Fray Betto, que produeixi, per efecte mecànic, persones d'índole generosa, obertes en compartir, si no s'adopta una pedagogia capaç de promoure permanentment emulació moral, capaç de fer del socialisme el nom polític de l'amor". "És il·lusió voluntarista, adverteix Wladimir Pomar, establir formes rígides per a les transformacions necessàries i per a la radicalització de la democràcia... Elles, les transformacions, depenen de molts factors que transcendeixen el nostre simple desig i demanden temps i suor. Sense una visió clara respecte d'això qualsevol socialisme corre el risc de relliscar, tant per al democratisme caòtic com per a l'autoritarisme". Evidentment un socialisme que mereixi aquest nom, rebutja, per definició, tota dictadura i tot imperialisme; i també tota democràcia que sigui a penes formal.
Agustí de Semir constata que "donades les trampes de la democràcia són molts els que se situen fora del sistema i parlen de treballar en xarxa. Fan la lluita des d'un altre punt de partida, amb fòrums socials, ocupació de terra, acollida d'emigrants, mitjans de comunicació alternatius, etc. Treballar en xarxa significa fer-ho d'una manera horitzontal però coordinat, créixer des de baix i de mode descentralitzat, alimentar l'autogestió i l'acció directa".
"Socialisme, per tant, afirma Paul Singer, significa una economia organitzada de tal manera que qualsevol persona o grup de persones tinguin accés a crèdit per a adquirir els mitjans de producció que necessiten per a desenvolupar activitats de la seva elecció. Això implica, evidentment, l'eliminació de la pobresa, de l'exclusió social...".
El sociòleg François Houtart proposa quatre principis-objectius per a un socialisme nou:
• Prioritat d'una utilització renovable dels recursos naturals.
• Predomini del valor d'ús sobre el valor de canvi.
• Participació democràtica en tots els sectors de la vida col·lectiva.
• Interculturalitat.
La Utopia continua, a pesar de tots els pesars. Escandalosament desactualitzada en aquesta hora de pragmatisme, de productivitat a tota costa, de postmodernitat escarmentada. La Utopia de què parlem la compartim amb milions de persones que ens han precedit, donant fins i tot la sang, i amb milions que avui viuen i lluiten i van i canten. Aquesta Utopia està en construcció; som obrers de la Utopia. La proclamem i la fem; és el senyor de Déu i conquesta nostra. Amb aquesta "agenda utòpica' a la mà i en el cor, volem ‘donar raó de la nostra esperança'; anunciem i intentem viure, amb humilitat i amb passió, una esperança coherent, creativa, subversivament transformadora.
* Pere Casaldàliga, Obispe emèrit de São Félix do Araguaia (Brasil).
